Stalker, Picnic A La Vora Del Cami - Стругацкие Аркадий и Борис. Страница 2

- Es que algu mes atempta contra aquestes troballes?

- I tant.

- Es refereix als stalkers?

- No se que vol dir aixo.

- Nosaltres, els de Marmont, anomenem aixi aquells caps de trons que penetren pel seu compte a la Zona i roben tot el que poden trobar.

- Ja ho veig. No, aixo es fora de la nostra competencia.

- Ja ho crec! D’aixo, se n’ocupa la policia. Pero m’agradaria saber que es el que entra precisament en la seva competencia, doctor Pilman.

- Hi ha una fugida permanent de materials de les Zones de la Visita dirigida cap a les mans de persones i organitzacions irresponsables. Nosaltres ens ocupem dels resultats d’aquesta fugida.

- Gracies. I a voste, com a cientific, no li ve de gust ocupar-se dels miracles extraterrestres?

- Com li diria… Possiblement.

- Aixi que podem esperar que un bell dia, els habitants de Marmont veuran el seu celebre compatriota pels carrers de la seva ciutat natal?

- Si, es possible.

1. Redrick Shuhart, 23 anys, solter, ajudant de laboratori de la sucursal marmontesa de l’institut Internacional de les Cultures Extraterrestres.

Aixi que ahir era amb ell al diposit, ja era tard, nomes haviem de treure’ns les granotes i anar-nos-en al Bortx

[1]a remullar la gola amb un parell de copes d’alguna cosa de debo. Jo no tenia res per fer i estava arrepenjat a la paret; ja havia plegat i tenia la cigarreta llesta. Em moria de ganes de fumar, quina llauna, no havia fumat des de feia dues hores, i ell continuava amb tot allo: havia omplert una caixa forta, l’havia tancada i barrada i en aquell moment estava carregant-ne una altra, agafava els “xuclats” del transportador, els examinava un per un de tots els costats (i, diguem-ho de pas, son pesats; sis quilos i mig cadascun) i, rondinant, els col·locava amb compte a dintre.

Deu n’hi do de temps el que s’hi passava amb aquells “xuclats”, i jo diria que sense cap mena de benefici per a la humanitat. En el seu lloc jo ja fa temps que ho hauria engegat tot a dida i m’hauria ocupat d’alguna altra cosa pel mateix sou. Encara que, per altra banda, si ho penso be, un “xuclat” es una cosa misteriosa de debo, i quasi diria que incoherent. Jo n’he transportats molts sobre l’esquena, pero encara ara, cada vegada que en veig un, no puc deixar de quedar-ne admirat. Tot plegat no es res mes que dos discos de coure com dos platets de cinc mil·limetres de gruix, mes o menys, separats per una distancia de quatre-cents mil·limetres. Pero, entre ells, en aquesta distancia, no hi ha res. Res de res; es buit. Hi pots ficar la ma, o el cap i tot, si es que ets tan boig com per comprovar-ho; segurament hi ha alguna cosa entre ells, una mena de forca segons em sembla, perque ningu no ha pogut ni apropar aquests discos ni allunyar-los.

No amics, us dire que no es gens facil descriure aquesta cosa a algu que no l’hagi vista mai, de tan senzilla com sembla, sobretot despres que l’hagis examinada be i que per fi hagis cregut els teus ulls. Es el mateix que quan vols descriure una copa a algu, Deu me’n guard: no es pot fer res mes que bellugar els dits i renegar a causa de la impotencia. Be, suposem que ho heu entes i si queda algu que encara no ho ha compres, que agafi els informes de l’institut, i alla, en cada numero, hi ha articles sobre els “xuclats”, amb fotos i tot.

Aixi que Kiril s’esta matant amb els seus “xuclats” des de fa quasi un any. Jo estic amb ell des del comencament, pero fins ara no entenc del tot que vol obtenir. Sigui dit entre nosaltres, no busco especialment comprendre-ho. Que ho entengui primer ell mateix, que sapiga ben be de que va i despres potser l’escoltare. De moment veig una cosa: li cal destrossar de totes totes un d’aquests “xuclats”, desfer-lo amb acid, esclafar-lo sota una premsa, fer-lo fondre al forn. Aleshores ho entendra tot, el cobriran d’homenatges i de gloria, i tota la ciencia mundial s’estremira d’emocio. Pero, segons em sembla, aixo encara es lluny. De moment, encara no ha arribat a res, l’unic resultat es que s’ha ensopit, ha esdevingut una persona grisa i callada, te els ulls com els d’un gos malalt, fins i tot li ploren. Si fos un altre en comptes d’ell, el portaria a les tavernes nocturnes i altres llocs de disbauxa, i al cap d’una setmana el noi estaria nou de trinca, amb les orelles drecades i el nas al vent. Pero a Kiril, aquest remei no li conve. No val ni la pena de proposar-ho, ell es d’una altra mena.

Doncs, com he dit, erem al diposit, i veia en que s’havia convertit, com se li havien enfonsat els ulls, i vaig sentir tanta llastima d’ell que no ho puc ni explicar. I llavors em vaig decidir. De fet no es que em decidis, pero era com si algu em fes parlar per forca.

- Escolta, Kiril -vaig dir.

Ell estava dret al meu davant, amb un "xuclat” als bracos i amb tota la pinta de voler-s’hi ficar dins ell mateix.

- Escolta, Kiril -vaig repetir-, ?que me’n diries, d’un “xuclat” ple?

- Un “xuclat” ple? -va preguntar tot arrufant les celles com si li hagues parlat en xines.

- Que si -vaig contestar-. La teva trampa hidromagnetica, com li dius… objecte setanta-set B. Amb liquid blau dintre.

Per fi vaig veure que comencava a clissar-ho. Va alcar els ulls cap a mi, els va mig aclucar, i darrere de la seva llagrima de gos va apareixer una “espurna de la rao”, com li agrada de dir.

- Espera -va dir-. Ple? La mateixa cosa, pero plena?

- Aixo mateix.

- On?

Aixo el va curar, a Kiril. Les orelles drecades, el nas al vent.

- Vine -vaig dir-, fumarem una cigarreta.

Rapidament va ficar el “xuclat” dins la caixa forta, va fer petar la porta, la va tancar amb tres voltes i mitja i vam tornar al laboratori. Per un “xuclat” buit Ernest dona quatre-cents bitllets trinco-trinco. Per un de ple li podria bombar tota la seva sang podrida, a aquell fill de puta; pero creieu-me, si voleu, no hi vaig ni pensar, perque Kiril va ressuscitar literalment davant els meus ulls, es va convertir de nou en una corda de violi ben estirada que quasi sonava i saltava. Va pujar l’escala saltant els graons de quatre en quatre i no donava ni foc quan algu li’n demanava. Es a dir que li vaig explicar tot: com era, on es trobava i com calia apropar-s’hi de la millor manera. De seguida va treure el mapa, va buscar el garatge en questio, el va assenyalar amb el dit i em va mirar; aleshores segurament va entendre per on anava jo. De fet, que hi havia tan dificil d’entendre en tot allo?

- Quin un que n’estas fet! -va dir somrient-. Be, som-hi doncs. Dema al mati, sens falta. A les nou demanare els passis i la “xancla” i a les deu podrem sortir. Entesos?

- Entesos -vaig contestar-. I qui sera el tercer?

- Per que ens en cal un altre?

- I ara! No anem pas a una costellada amb paies. I si et passa res? Es la Zona. Tot ha d’estar en ordre.

Va somriure una mica tot arronsant les espatlles.

- Com vulguis. Ho coneixes millor que jo.

I tant que ho coneixia millor que ell! Ja se que em volia fer un favor, es preocupava per mi; em volia protegir: el tercer fa nosa, hi anirem tots dos, no direm ni piu, ningu no sabra qui ets. Nomes jo n’estic al corrent: els de l’institut no van a la Zona en parelles. Tenen com a regla que dos facin la feina i el tercer miri per despres poder explicar-ho tot.

- Jo, personalment, agafaria Austin -va dir Kiril-, Pero tu segurament no el voldras. O no et fa res?

- No -vaig contestar-. El qui vulguis, pero ell, no. Pots agafar Austin en una altra ocasio.

No es que Austin sigui un mal nano, no. Te una bona proporcio de valentia i de covardia, pero em sembla que ja esta marcat. Kiril no podria pas adonar-se’n, mentre que jo ja ho se: el noi s’imagina que ho coneix i ho compren tot a la Zona. I aixo significa que d’aqui poc es fotra una nata. Que se la foti, tant se val, pero sense mi.