Stalker, Picnic A La Vora Del Cami - Стругацкие Аркадий и Борис. Страница 20

- Puc ajudar-lo, senyor?

- No -va aconseguir articular Redrick mentre s’aclaria la veu-. Fa xafogor…

- Vol que l’acompanyi?

Redrick es va inclinar i agafa la cartera.

- Ja esta -va dir-. Tot va be, amic. Gracies.

Rapidament es va dirigir cap a l’entrada, puja els graons i entra en el vestibul. Hi feia fresca, ombra, i cada so retornava. Li hauria agradat asseure’s en una d’aquestes enormes butaques de cuir, recuperar-se, tornar a agafar l’ale, pero ja feia tard. Unicament es va permetre fumar la cigarreta fins al final, observant la gent amb els ulls mig aclucats. Ossut ja hi era; amb aspecte irritat fullejava les revistes del quiosc. Redrick va tirar la burilla en un cendrer de peu i va entrar a l’ascensor.

Juntament amb ell hi van entrar un home gros amb la respiracio asmatica, una senyora fortament perfumada acompanyada d’un nen amb aspecte lugubre que mastegava Xocolata i una enorme vella amb el mento mal afaitat. Redrick va quedar com una sardina en un raco. Va tancar els ulls per no veure el nen -pel seu mento corria saliva plena de xocolata, pero la seva carona era fresca, neta, sense un sol pel -per no veure la seva mare, el pit prim de la qual era adornat per un collar de grans fragments negres muntats en plata, per no veure el blanc dels ulls clavats de l’home gras, ni les berrugues sobre la fisonomia inflada de la vella. El gras va intentar encendre una cigarreta, pero la vella el sotjava i el continua sotjant fins al quart pis on va sortir, feixuga; el gras va encendre una cigarreta de seguida, amb l’aire d’haver sabut protegir les seves llibertats ciutadanes; rapidament es va posar a tossir i estossegar, xiulant i ronquejant, treient els llavis com un camell i donant empentes a Redrick en els costats amb el seu colze separat…

Redrick va baixar al sete pis i avanca sobre la catifa al llarg del corredor il·luminat per la claror suau dels llums amagats. Alla se sentia l’olor del tabac car, de perfums francesos, del brillant cuir natural de les carteres farcides fins a rebentar, de senyoretes cares de cinc-centes la nit, els porta-cigarretes d’or massis, de tota aquesta barator, de tota aquesta floridura abominable que havia crescut sobre la Zona, que vivia de la Zona, que se n’aprofitava de valent i s’engreixava a costa de la Zona, a qui tant se li’n donava de tot, especialment d’allo que passaria despres que ell s’hagues fotut el tiberi i agafat una mona i despres que tot el que hi havia hagut a la Zona es trasllades fora i s’escampes pel mon. Sense trucar a la porta, Redrick va entrar a la cambra set-cents setanta-quatre.

Ronc, assegut a la taula al costat de la finestra, manipulava el seu cigar. Encara portava pijama, pero els seus escassos cabells estaven mullats i pentinats amb la ratlla feta amb molta cura, i el seu rostre malaltis, inflat, estava ben afaitat.

- Ah! -va declarar, sense aixecar els ulls-. L’exactitud es la cortesia dels reis. Bon dia, amic meu!

Va acabar de tallar l’extrem del seu cigar, l’agafa amb les dues mans, l’apropa al seu bigoti i va passejar-hi el nas d’un extrem a l’altre.

- On es, doncs, el nostre bo, vell Barbridge? -va preguntar i aixeca els ulls. Eren uns ulls transparents, blau cel, angelicals.

Redrick va posar la seva cartera sobre el sofa, es va asseure i va treure les seves cigarretes.

- Barbridge no vindra -va dir.

- El bon vell Barbridge -va proferir Ronc. Va agafar el cigar i l’apropa amb prudencia a la seva boca-. Els nervis del vell Barbridge fan figa.

Els seus ulls blaus i nets no deixaven de mirar Redrick sense parpellejar. No parpellejaven mai. La porta es va entreobrir i Ossut s’introdui a la cambra.

- Qui era l’home amb qui ha estat parlant? -va preguntar directament des del llindar.

- Bon dia -va dir Redrick.

Ossut es va ficar les mans a les butxaques, es va apropar, fent grans passes amb els seus peus gegants i girats cap a l’interior. Es va aturar davant Redrick.

- Ja li hem dit cent vegades -va dir en un to de retret-. Cap mena de contactes abans de la cita. I voste, que fa?

- El saludo -va dir Redrick-. I voste?

Ronc es va posar a riure, mentre que Ossut va dir amb irritacio.

- Bon dia, bon dia… -Va deixar de fixar la mirada plena de retret sobre Redrick i es va deixar caure al costat d’ell sobre el sofa-. Esta prohibit, esta prohibit. Ho enten? Prohibit!

- Aleshores fixeu les cites alla on no conegui ningu -va contestar Redrick.

- El noi te rao -va esmentar Ronc-. Es culpa nostra… Be, qui era, doncs?

- Richard Nunan -va dir Redrick-. Representa algunes empreses que subministren l’equipament per a l’institut. Viu aqui, a l’hotel.

- Ja veus, que senzill -va dir Ronc a Ossut. Agafa de la taula un encenedor enorme en forma d’estatua de la Llibertat, l’examina amb cara de dubtes i el torna al seu lloc.

- On es Barbridge? -va preguntar Ossut, ara molt amistos.

- Barbridge esta fotut -va contestar Redrick.

Tots dos es van mirar rapidament.

- Que la seva anima descansi en pau -va dir Ronc, tens-. O potser l’han detingut?

Durant un temps Redrick no contesta; acaba la cigarreta amb xuclades lentes. Despres tira la burilla a terra dient:

- No pateixin, tot esta net. Es a l’hospital.

- A aixo li diu “net”? -va dir Ossut, nervios. Va saltar i es va dirigir cap a la finestra-. A quin hospital es?

- No pateixin -va repetir Redrick-. Es a l’hospital que cal. Parlem de negocis, tinc son.

- Quin hospital exactament? -va preguntar Ossut, irritat.

- Ja li he dit -va replicar Redrick. Agafa la seva cartera-. Ens ocuparem dels negocis avui o no?

- Si, si, amic -va dir Ronc alegrement.

Va saltar a terra amb una lleugeresa sorprenent de la seva part, apropa a Redrick la taula baixa, va tirar amb un gest la pila de revistes sobre l’alfombra i es va asseure davant, les seves mans rosades recolzades en els genolls.

- Ensenyi-ho -va dir.

Redrick va obrir la cartera, en va treure la llista dels preus i la deixa sobre la tauleta davant de Ronc. Ronc va llancar-hi un cop d’ull i amb l’ungla aparta la llista. Ossut, posant-se darrere d’ells, va fixar els ulls a la llista, per sobre de la seva esquena.

- Es el compte -va dir Redrick.

- Ja ho veig -va contestar Ronc-. Ensenyi-m’ho, doncs.

- Primer els diners -va dir Redrick.

- Que es aquest “anell”? -pregunta Ossut amb desconfianca, assenyalant amb el dit sobre la llista per damunt de l’espatlla de Ronc.

Redrick no deia res. Tenia la cartera oberta sobre els genolls i no treia la seva mirada dels petits ulls blaus angelics. Ronc va acabar somrient.

- Per que l’estimo tant, amic meu? -va amanyagar-lo-. I la gent diu que l’amor a primera vista no existeix! -Deixa anar un sospir teatral-. Phil, vell amic, com es diu aixo aqui? Dona-li la pasta, deixa anar els cales i a mi acosta’m els mistos! Ja veus… -va picar la punta del cigar, que encara sostenia entre dos dits.

Phil l’Ossut va murmurar alguna cosa, li va llancar la capsa de llumins i se n’ana a la cambra veina a traves de la porta amb la cortina correguda. Es va sentir com parlava amb algu, amb to irritat i inintel·ligible, alguna cosa sobre comprar a ulls clucs, mentre que Ronc, havent-se, per fi, ences el cigar no deixava d’escrutar Redrick, amb un somriure fixat sobre els seus llavis prims i pal·lids, amb l’aire de rumiar alguna cosa; Redrick, amb el mento posat sobre la cartera, el mirava tambe a la cara i intentava no parpellejar, malgrat que les parpelles li cremaven com foc i que li sorgien llagrimes dels ulls. Despres, Ossut va tornar, llanca sobre la taula dos feixos de bitllets subjectats amb bracalets i, respirant a fons, va seure al costat de Redrick. Redrick va allargar mandrosament la ma cap als bitllets, pero Ronc el va aturar amb un gest, arrenca els bracalets i se’ls va ficar a la butxaca del pijama.

- Per favor -va dir.