Stalker, Picnic A La Vora Del Cami - Стругацкие Аркадий и Борис. Страница 27

- Per que?

- Be, com deu recordar, els membres d’aquesta associacio compraven la rampinya i Betum la retornava a la Zona. “Tornem al diable el que pertany al diable.” De moment, no hi ha res per comprar, i, a mes a mes, el nou director de la sucursal ha aviat la policia contra ells.

- Ja ho veig -va dir el senyor Lemchen-. I els joves?

- Els joves… Van i venen. Hi ha cinc o sis persones amb una mica d’experiencia, pero aquest darrer temps no tenen compradors, aixi que s’han dispersat. A poc a poc, els estic donant… Suposo, patro, que l' stalkerismeesta practicament acabat a la meva Zona. Els vells ja no hi son, els joves no en saben gens, i a mes a mes, el prestigi de la professio ja no es el que era. La tecnologia progressa i ara tenim stalkersautomatics.

- Si, si, n’he sentit parlar -va dir el senyor Lemchen-. Tot i aixi, aquests automates no justifiquen encara l’energia que consumeixen. O m’equivoco?

- Es questio de temps. Aviat ho justificaran.

- Quan, aviat?

- D’aqui cinc o sis anys…

El senyor Lemchen va tornar a sacsejar el cap.

- Per cert, voste no deu estar al corrent encara, pero l’adversari tambe ha comencat a fer servir els stalkers automates.

- A la meva Zona? -va preguntar Nunan, desconcertat.

- A la seva tambe. A la seva tenen la base de Rexopoli, transporten l’equip amb helicopters per damunt de les muntanyes cap a les Gorges de la Serp, cap al Llac Negre, al peu del pic Bolder…

- Pero es un territori desert -va dir Nunan, incredul-. Esta buit per alla, que hi poden trobar?

- Poca cosa, molt poca. Pero alguna cosa troben. Per cert, li ho he dit com una informacio, aixo no es assumpte seu… Resumim les coses. A Marmont, gairebe no queden stalkersprofessionals. Els que resten, no tenen cap relacio amb la Zona. Els joves s’han dispersat i comencen a ser amansits. L’adversari esta anihilat, rebutjat, esta amagat en algun lloc curant-se les ferides. No hi ha rampinya, i encara que n’hi hagues, no la compraria ningu. Ja fa tres mesos que no hi ha fugida clandestina de material provinent de la Zona de Marmont. Es aixi?

Nunan no deia res. Ara -pensava-, ara m’enviara a fregir esparrecs. Pero quina es la meva falta? I si que en deu ser, de grossa. Au, vell capsigrany! No em facis llanguir…

- No he sentit la resposta -va pronunciar el senyor Lemchen i posa la ma sobre la seva orella arrugada i peluda.

- D’acord, patro -va dir Nunan ombrivolament-. Prou… Ja m’ha amanit prou, passem a la taula.

El senyor Lemchen va emetre un gruny indefinit.

- Voste no te res a dir-me -va proferir amb una amargor inesperada-. Voste es queda bocabadat davant la direccio, llavors imagini’s el que vaig sentir, jo, quan abans d’ahir… -Es va interrompre bruscament, s’aixeca i ranqueja cap a la caixa forta-. En fi, aquests darrers dos mesos, segons les nostres informacions, l’adversari va rebre mes de sis mil unitats de material de les diferents Zones. -Es va aturar davant la caixa forta, acaricia el seu costat pintat i es gira bruscament cap a Nunan-. No es faci il·lusions! -va cridar-. Les empremtes digitals de Barbridge! Les empremtes digitals del Maltes! Les empremtes digitals de Ben el Nas Gros, i voste ni ho ha considerat necessari de mencionar! Les empremtes digitals de Ben el Nas Gros i de Nan! Aixi esta domant la joventut? Els “bracalets”! Les “agulles”! Les “baldufes blanques”! I, com si amb aixo no n’hi hagues prou, encara ves a saber quina mena d’“ulls de crancs”, de “sonalls d’ocells”, de “tovallons tronants”, que el diable se’ls emporti! -Es va interrompre de nou, torna cap a la seva butaca, junta els dits i pregunta amb cortesia-: Que en pensa voste, Richard?

Nunan va treure el mocador i s’eixuga el coll i la nuca.

- No en penso res -va dir honestament-. Perdoni, patro, pero de moment… Deixi’m respirar… Barbridge? Barbridge no te cap relacio amb la Zona! Estic al corrent de cada pas que fa! Organitza festes de mam i picnics sobre els llacs, es folra i no li calen mes quartos… Disculpi, ja se que estic dient bestieses, pero li asseguro que no perdo Barbridge de vista des que ha sortit de l’hospital…

- No el vull entretenir mes -va dir el senyor Lemchen-. Li dono el termini d’una setmana per tal de presentar les seves conclusions sobre el tema seguent: com cau el material de la nostra Zona a les mans de Barbridge… i de tots els altres. Adeu!

Nunan es va aixecar, va saludar d’una manera forca maldestre el perfil del senyor Lemchen i, eixugant-se continuament la suor que li regalimava pel coll, sorti a la sala d’espera. El jove more fumava, tot contemplant passivament les entranyes de l’aparell electronic. Va llancar una mirada distreta sobre Nunan; els seus ulls estaven buits, girats cap a l’interior.

Richard Nunan va enfonsar-se el barret de qualsevol manera, es fica l’impermeable sota el brac, i va sortir. Em sembla que no m’ha passat mai una cosa semblant -va pensar, atabalat-. Aixi que Ben el Nas Gros! Ja ha tingut temps de fer-se atribuir un malnom… Pero quan? Una criatura, un galifardeu… No, no es aixo… I tu, vella bestia sense cames! Voltor! Com m’has pogut enredar?

Com aquella vegada a Singapur quan em van fotre de cara contra una taula i la nuca contra una paret…

Va pujar al cotxe i durant una estona no entenia res, buscant l’encesa en el quadre de comandaments. L’aigua li gotejava del barret sobre els pantalons, aixi que se’l va treure i sense mirar el va tirar cap enrere. La pluja inundava el parabrises i per alguna estranya rao Richard Nunan s’imaginava que era precisament a causa d’aixo que no sabia que fer. Quan ho va entendre, es va donar un cop de puny en el front calb. Li va anar be. Es va recordar de seguida que tenia la “bateria” a la butxaca. Una bateria eterna. Calia treure-la de la butxaca i encaixar-la, i aleshores, almenys, podria anar en algun lloc, lluny d’aquesta casa, on el vell ase segurament l’observava des de la finestra…

La ma de Nunan amb la bateria es va aturar a mig cami. Be. Ara se com a minim per qui comencar. Es clar, comencare per ell. Ai, i com comencare per ell! Amb quin plaer procedire! Va engegar els eixugavidres i va anar al llarg de l’avinguda, gairebe sense veure ningu davant d’ell, pero calmant-se a poc a poc. Tant li fa. Que sigui com a Singapur. De fet, a Singapur, al final tot es va arreglar… Be, li havien fotut una vegada la cara contra la taula, i que? Podria haver estat pitjor. Podria haver estat no la cara, ni la taula, sino una cosa amb punxes… Be, no ens allunyem del tema. On es el meu palau? No s’hi veu gens ni mica… Ah! Aqui el tenim!

L’hora era inoportuna, pero l’establiment “Cinc Minuts” brillava amb tots els llums, rivalitzant amb “Metropoli”. Espolsant-se com un gos quan surt de l’aigua, Richard Nunan va entrar a la sala brillantment il·luminada que pudia a tabac, a perfum i a xampany agre. El vell Bennie, encara sense el vestit de servent, estava assegut davant d’un taulell esbiaixat en relacio a la porta i devorava alguna cosa amb la forquilla dins del puny. Davant d’ell, amb els pits enormes entre els gots buits, regnava Madame; amb aire afligit mirava com menjava. La sala encara no estava arreglada despres de la nit anterior. Quan Nunan va entrar, Madame immediatament va girar cap a ell el seu rostre ample emblanquinat, al principi poc content, que de seguida es va fondre en un somriure professional.

- Oh! -va pronunciar amb veu baixa-. No pot ser, el senyor Nunan en persona! Enyora les nenes?

Bennie seguia manducant, estava sord com una tapia.

- Hola maca! -va contestar Nunan, tot apropant-s’hi-. Que faria amb les nenes si tinc davant meu una dona de debo?

Al final Bennie el va veure. La mascara horrible, coberta de cicatrius blaves i carmesi, es torcava amb esforc en un somriure de benvinguda.

- Hola, patro! -va dir, ronc-. Ha vingut a eixugar-se?

Com a resposta, Nunan va somriure i va fer un gest amb la ma. No li agradava parlar amb Bennie: estava obligat a cridar tota l’estona.