Assassinat a l'Orient Express - Кристи Агата. Страница 33

- Potser va adormir-se.

- No ho se. Potser si.

Poirot va assentir amb el cap. Automaticament les seves mans remenaven els papers de damunt la taula. Va agafar una vegada mes la targeta oficial de l’america.

- Vol posar la seva adreca aqui? -li digue.

L’altre va obeir.

- Suposo que no deu haver-hi ningu, aqui, al tren, per a poder ratificar la historia de la seva identitat, misterHardman.

- Aqui, al tren? Segurament, no. Si volgues fer-ho el jove MacQueen. Jo el conec forca (l’he vist sovint al despatx del seu pare a Nova York), pero no se pas si ell em recordara. No, misterPoirot, mes valdra que cablegrafii a Nova York quan la neu li ho permeti de fer. Pero es correcte. No li he dit cap mentida. Be; adeu-siau, senyors. He tingut molt de gust de coneixer-lo, misterPoirot.

Poirot va treure el seu estoig de cigarretes.

- Potser preferiria una pipa? -li digue, oferint-li.

- No fumo.

L’america, fent unes grans passes, va sortir del vago restaurant.

Els tres homes es miraren, interrogant-se.

- Creuen que ha dit la veritat? -pregunta el doctor Constantine.

- Si, si. Ja conec el tipus. A mes, es una historia molt facil de comprovar.

- Ens ha donat detalls molt interessants -digue monsieurBouc.

- Si, naturalment.

- Un tipus baix, moreno i amb veu efeminada -va repetir, tot capficat, monsieurBouc.

- Una descripcio que no pot aplicar-se a cap dels viatgers del tren -respongue, lentament, Poirot.

Capitol X

Declaracio de l'italia

- I ara -digue Poirot, brillant-li els ulls maliciosament -donarem satisfaccio al desig de monsieurBouc i farem venir l’italia.

Antonio Foscarelli va entrar al vago restaurant amb pas decidit i lleuger, com un gat. Tenia una cara riallera. Era una cara tipicament italiana, rodona i colrada.

Parlava be i molt correctament el frances, nomes amb un lleuger accent.

- El seu nom es Antonio Foscarelli?

- Si, monsieur.

- Pel que veig, voste esta naturalitzat america.

L’america va somriure.

- Si, monsieur,es millor per als meus negocis.

- Voste, es un dels agents de la casa Ford?

- Si, veura…

I es va llancar a una voluble explicacio, al final de la qual no van entendre res dels procediments de venda de Foscarelli, dels seus viatges, dels seus ingressos i de la seva opinio dels Estats Units, considerant els altres paisos europeus com un factor menyspreable. Era un home al qual no calia treure-li les paraules de la boca, les deixava anar sense aturador.

El seu rostre bonas i infantil demostrava gran satisfaccio quan, amb un gest eloquent, va fer una pausa i s’eixuga el front amb un mocador.

- Com poden veure -digue-, el negoci es molt important. Soc un home del dia. Conec la manera de fer vendes!

- Aixi doncs, ?fa ja mes de deu anys que viu als Estats Units?

- Si, monsieur.Ah!, encara recordo el dia que vaig agafar el vaixell: me n’anava a America, tan lluny! La meva mare, la meva germaneta…

Poirot va tallar aquesta ratxa de records.

- Durant la seva estada als Estats Units, ?va tenir ocasio de coneixer el difunt?

- Mai. Pero conec el tipus. Oh, si! -Va fer petar els dits expressivament-. Molt respectable. Molt ben vestit, pero a l’interior, tot podrit. Segons la meva experiencia, jo diria que era un estafador. Li ofereixo la meva opinio pel que valgui.

- La seva opinio es molt encertada -digue Poirot secament-. Ratchett era Cassetti, el segrestador.

- Que li he dit? He apres de coneixer la gent, nomes veient les cares. Es necessari. Nomes a America poden ensenyar la manera de fer vendes.

- Recorda el cas Armstrong?

- No ho recordo be. Em sembla que van raptar una nena, una nena petiteta. Recordo el nom. Si, un cas molt tragic. Aquestes coses nomes poden succeir -digue filosoficament- en les grans civilitzacions com America.

Poirot va tallar-li el discurs.

- ?Va coneixer, voste, potser, algun dels membres de la familia Armstrong?

- No. Em penso que no. Es dificil de dir. En conec tanta, de gent! L’any passat jo vaig vendre…

-  Monsieur,li prego que es limiti a parlar de l’assumpte.

Les mans de l’italia expressaren un gest d’excusa.

- Li demano mil perdons.

- Digui’m, faci’m el favor, que va fer, voste, anit passada, tots els moviments exactes, a partir de despres de sopar.

- Amb molt de gust. Vaig quedar-me al vago restaurant tot el temps que vaig poder. Es molt divertit. Vaig estar parlant amb un senyor america, amb el qual compartia la taula. Ell ven cintes de maquines d’escriure. Despres vaig anar-me’n cap al meu compartiment. Era buit. El desgraciat John Bull que l’ocupa junt amb mi, havia anat a veure que volia el seu amo. Finalment, va tornar, amb la cara llarga, com de costum. Es un home que no parla; nomes diu si i no. Una raca molt desgraciada, l’anglesa…, i molt poc simpatica. Va asseure’s en un raco, tot encarcarat, llegint un llibre. Aleshores el conductor va venir i va fer els llits.

- Numeros quatre i cinc -va murmurar Poirot.

- Exactament…, el compartiment del final. Jo tinc la llitera de dalt. Vaig ficar-me al llit. Vaig posar-me a fumar i a llegir. El petit angles tinc entes que patia de mal de queixal. Va treure una ampolleta que feia una olor fortissima. Es va estirar al llit i anava gemegant. Jo vaig adormir-me. Quan vaig despertar-me encara seguia gemegant.

- ?Sap, voste, si va sortir del compartiment durant la nit?

- No ho crec pas. Segurament l’hauria sentit. El llum del passadis ve al davant i hom es desperta automaticament, creient que son les formalitats duaneres d’alguna frontera.

- Ha parlat alguna vegada del seu amo? ?S’ha expressat amb odi en contra d’ell?