Stalker, Picnic A La Vora Del Cami - Стругацкие Аркадий и Борис. Страница 15

- Anem-hi, anem-hi… -rondinava Barbridge-. No pateixis, tinc la rampinya, no la deixare… Au!

El viarany li era conegut, pero l’herba mullada relliscava, les branques dels servers li fuetejaven la cara, el vell, corpulent, pesava moltissim, com un cadaver, i, a mes a mes, el sac amb la rampinya s’enganxava constantment cascavellejant i dringant, i, despres, tenia por de topar amb l’altre, que, possiblement, voltava encara en la fosca.

Quan van arribar a la carretera, encara era de nit, pero es notava que l’alba s’apropava. Els ocells, encara mig adormits, insegurs, es van posar a piular al petit bosc de l’altra banda de la carretera; damunt les cases negres d’un barri llunya, damunt dels rars fanals grocs, la foscor nocturna ja es tornava blava; un aire penetrant i humid venia d’alla. Redrick deixa Barbridge sobre el marge del cami, llanca un cop d’ull al seu voltant i travessa la carretera com una gran aranya negra. Rapidament va trobar el Land Rover, va netejar el capot i la teulada de les branques que havien servit per a dissimular-lo, es va posar al volant, engega i va anar cap a l’asfalt amb prudencia, sense encendre els fars. Barbridge estava assegut, tenia en una ma el sac de la rampinya, amb l’altra es palpava les cames.

- De pressa -gemega-. Cuita! Els genolls, tinc els genolls encara intactes… Tant de bo em salves els genolls!

Redrick el va aixecar i, escarritxant les dents per l’esforc, el va fer caure per damunt del xassis. Barbridge es va esfondrar en el seient del darrere i gemega. No deixava anar el sac. Redrick va recollir l’impermeable de terra i va cobrir el vell. Barbridge va aconseguir emportar-se l’impermeable i tot.

Redrick va treure una llanterna de la butxaca i va donar una volta al llarg del cami, tot escrutant els eventuals rastres. Gairebe no n’hi havia cap. Rodant per la carretera, el Land Rover aixafava l’alta i espessa herba, que al cap d’unes hores es tornaria a drecar. Al voltant del lloc on havia estat aparcat el cotxe de la patrulla, el terra estava ple de burilles. Redrick es va recordar que feia ja estona que tenia moltes ganes de fumar, va treure una cigarreta i la va encendre, tot i que el seu desig mes urgent era el de saltar al cotxe i marxar d’alla a tota pressa. Pero de moment no podia. Havia de fer-ho tot lentament, amb molta cura.

- Que et passa? -va dir Barbridge ploriquejant-. No has tirat l’aigua, els ormeigs de pescar estan totalment secs… Que esperes? Amaga la rampinya!

- Calla! -va dir Redrick-. No m’emprenyis. -Calla un moment-. Anirem pel barri del sud.

- Com, pel barri? Estas boig? Em fotras els genolls enlaire, bretol! Els meus genolls!

Redrick s’empassa la darrera alenada i deixa la burilla en una capsa de llumins.

- No pateixis, Voltor -va dir-. No podem anar directament a la ciutat. Hi ha tres posts i segur que ens faran aturar almenys una vegada.

- I que?

- Veuran les teves peulles i estarem fregits.

- No passa res. Vam estar pescant amb dinamita i vaig rebre un cop a les cames, i prou!

- I si te les palpen!

- Que ho facin… Fotre un crit de por que els passaran les ganes de palpar les cames a algu per sempre mes.

Pero Redrick ja ho havia decidit tot. Va aixecar el seient de conductor, il·lumina el forat amb la llanterna, va obrir l’amagatall secret i va dir:

- Dona’m la rampinya.

El diposit de benzina sota el seient era fals. Redrick va agafar el sac i el va ficar dins, tot sentint el contingut com dringava.

- No puc arriscar res -va murmurar-. No hi tinc dret.

Va tornar a posar l’amagatall al seu lloc, el va tapar amb parracs, i baixa el seient. Barbridge grunyia i gemegava, exigia planyivolament que s’afanyes, tornava a prometre la Bola d’or, tot agitant-se en el seient i guaitant, inquiet, la foscor que es dissipava. Redrick no li feia gens ni mica de cas. Va esberlar la bossa de plastic plena d’aigua i de peixos, va vessar aquesta aigua sobre els ormeigs de pescar col·locats al fons de la cabina i fica els peixos, que es bellugaven, en un sac de tela gruixuda. Va plegar la bossa de plastic i la desa dins la butxaca de la granota. A partir d’aquell moment, tot estava en ordre: dos pescadors tornaven d’una pesca no gaire fructifera. Es va asseure darrere el volant i va engegar el cotxe.

Va anar fins al revolt sense encendre els fars. A la seva esquerra, hi havia un mur solid de tres metres d’alcada que envoltava la Zona, a la dreta hi havia matolls, un boscam aclarit, de tant en tant algunes cabanes abandonades amb les finestres barrades amb taulons i amb les parets escrostonades. Redrick hi veia be en les tenebres; de fet, la fosca ja no era tan densa, i per aixo no va ni frenar, quan davant d’ell va apareixer una figura encorbada que caminava amb pas mesurat. Nomes es va ajupir mes cap al volant. Aquell caminava directament pel mig del cami: com tots ells, es dirigia cap a la ciutat. Redrick el va passar de llarg i va pitjar l’accelerador amb mes forca.

- Mare de Deu! -va murmurar Barbridge des de darrere-. Has vist, Pel-roig?

- Si -va contestar Redrick.

- Senyor!… Es l’unica cosa que ens faltava -va rondinar Barbridge i de sobte es posa a recitar amb veu alta una oracio.

- Calla! -crida Redrick.

El tombant havia d’estar molt a prop. Redrick va alentir la marxa escrutant la linia de casetes i de bardisses inclinades que s’estenia a la dreta. Un vell transformador… un post amb suport… una petita passarel·la podrida damunt d’un torrent. Redrick va girar el volant. El cotxe es va llancar sobre un bony.

- On vas? -crida salvatgement Barbridge.

Redrick es va girar rapidament i va clavar una bufetada al vell, tot sentint en el dors de la ma la seva galta mal afaitada. Barbridge s’escanyussa i calla. El cotxe saltava, les rodes relliscaven sense parar en el fang fresc despres de la pluja nocturna. Redrick va encendre els fars. La llum blanca que saltava il·lumina les antigues vies de tren amb l’herba que creixia entre elles, els aiguerols enormes, les tanques podrides i mig apuntalades pels costats. Barbridge plorava, tot sanglotant i mocant-se. Ja no prometia res, es queixava i amenacava, pero en veu molt baixa, inin-tel·ligible, aixi que Redrick sentia nomes paraules aillades. Alguna cosa sobre les seves cames, sobre els seus genolls, sobre el bell Arti… Despres va callar.

El poble s’estenia al llarg del barri oest de la ciutat. Abans hi havia cases de camp, horts, jardins amb fruiters, residencies d’estiu de les autoritats de la ciutat i dels administradors de la fabrica.

Llocs verds, alegres, petits llacs amb platges de sorra neta on es criaven les carpes. La pudor de la fabrica i els seus fums agres no arribaven mai fins aqui, com tampoc el clavegueram de la ciutat. Actualment tot estava abandonat, oblidat, i al llarg del trajecte no van veure mes que una casa habitada: una petita finestra amb les cortines tirades irradiava una llum groga; la roba mullada per la pluja estava estesa en unes cordes; un gos enorme, en un atac de furia, es llenca cap a una banda i durant un temps persegui el cotxe enmig dels esquitxos de fang de les rodes.

Redrick va creuar prudentment un pont vell mig ensorrat, i quan va percebre davant d’ell el revolt per la carretera de l’oest, va aturar el cotxe. Sense girar-se cap a Barbridge va baixar a la carretera i avanca, amb les mans fredes ficades dins les butxaques humides de la seva granota. Ja era de dia. Al seu voltant tot estava mullat, silencios, adormit. Va arribar fins a la carretera i dona un cop d’ull amb prudencia, des de darrere dels matolls. D’alla es veia be el post de policia: una petita caravana, amb tres finestretes il·luminades; el cotxe de la patrulla estava sobre la vora del cami, i no hi havia ningu a dintre. Durant un temps, Redrick es va quedar dret, observant. En el post, no hi havia cap moviment. Els membres de la patrulla sens dubte havien passat fred durant la nit, estaven rebentats i ara es devien escalfar a la caravana: estaven endormiscats amb la cigarreta enganxada al llavi inferior. “Cabrons”, va dir Redrick en veu baixa. Va palpar a la butxaca un puny de ferro, feu lliscar els dits dins dels forats ovalats, va premer el metall fred en la ma i, sempre encorbat de fred, sense treure les mans de les butxaques, va tornar. El Land Rover, una mica inclinat, estava aparcat entre els matolls. El lloc estava perdut, oblidat; segurament ningu no hi havia posat els peus durant una bona desena d’anys.