Stalker, Picnic A La Vora Del Cami - Стругацкие Аркадий и Борис. Страница 16

Quan Redrick es va apropar al cotxe, Barbridge es va incorporar una mica, i el mira amb la boca mig badada. En aquell moment semblava encara mes vell que de costum: arrugat, calb, cobert de pels bruts, amb les dents podrides… Durant una estona es miraren en silenci, i despres, de sobte, Barbridge va murmurar:

- Et donare el mapa… Tots els paranys, tot… La trobaras sol… No te’n penediras…

Redrick el va escoltar sense moure’s, despres va afluixar els dits, deixant el puny de ferro a la butxaca, i va dir:

- Be. El que has de fer es quedar-te desmaiat, entesos? Gemega i no deixis que ningu no et toqui.

Va agafar el volant, engega i se n’ana.

Tot va anar be. Ningu no va sortir de la caravana quan el Land Rover, respectant atentament els signes i els retols, passava lentament de llarg, despres augmentant progressivament la velocitat, es va ficar dins de la ciutat a traves del barri del sud. Eren les sis de la matinada, els carrers estaven buits, l’asfalt mullat i negre, i els semafors solitaris en els encreuaments feien l’ullet en va. Van passar de llarg el forn amb les seves finestres altes, brillantment il·luminades, i Redrick va rebre la tebior d’una onada d’olor extraordinariament agradable.

- Tinc ganes d’endrapar -va dir Redrick, i es va fer massatges als musculs entumits per la tensio; s’estira amb les mans repenjades contra el volant.

- Com? -va preguntar Barbridge amb veu d’espant.

- Dic que tinc ganes d’endrapar… On t’haig de deixar? A casa teva o directament a casa de Carnisser?

- A casa de Carnisser, corre a casa de Carnisser! -va murmurar de pressa Barbridge, incorporant-se cap endavant. La seva respiracio febril i calenta arribava a la nuca de Redrick-. Directament cap a ell! Directament, au! Encara me’n deu set-cents… Ves mes de pressa, que fas que t’estas arrossegant com un llimac rebentat? -I de sobte es va posar a renegar amb impotencia i malicia, llancant paraules negres i brutes, escopint saliva i ofegant-se en els accessos de tos.

Redrick no el contestava. No tenia ni temps ni forces per apaivagar Voltor tret de polleguera. Calia acabar amb tot aixo tan aviat com fos possible i anar a dormir, encara que fos una hora o fins i tot mitja hora, abans d’anar a la reunio al “Metropoli”. Va girar al carrer Setze, va passar dues illes de cases i s’atura davant d’un hotelet peculiar de pedra grisa i un pis.

Carnisser en persona li va obrir la porta; aparentment s’acabava de llevar i es preparava per anar a la cambra de bany. Portava una bata sumptuosa amb franges daurades. Sostenia un got amb la seva dentadura a dintre. Tenia els cabells despentinats, unes bosses fosques afeixugaven els seus ulls terbols.

- Ah! -va fer-. Pel-roig? Que fols tir-me?

- Posa’t les dents i vine! -va dir Redrick.

- Si -va contestar Carnisser. Va fer un gest amb el cap convidant Redrick a entrar a la sala i es va dirigir cap a la cambra de bany amb passes sorprenentment rapides, arrossegant sobre el terra les seves xancles perses.

- Qui? -va preguntar des del bany.

- Barbridge -va contestar Redrick.

- Que?

- Les cames.

A la cambra de bany corria l’aigua, se sentia esbufegar i xipollejar, alguna cosa va caure i va rodar sobre l’enrajolat. Redrick va seure, cansat, en una butaca, va treure una cigarreta i la va encendre, tot mirant al seu voltant. Coi, no esta malament, la sala! Carnisser no mirava les despeses. Era un cirurgia molt experimentat i molt de moda, una estrella de la medicina, no tan sols a la ciutat, sino a tot l’Estat, i segur que no era pels diners que es va posar en contacte amb els stalkers. Ell tambe es feia pagar per la Zona: en especies, en rampinya variada que feia servir per a la seva medicina, en coneixements. Estudiava sobre els stalkersmutilats les malalties, deformitats i traumatismes de l’organisme huma, abans desconeguts. Es feia pagar en fama: la fama del primer metge de la terra, especialitzat en malalties inhumanes en els humans. Pero els diners, cal dir-ho, els acceptava encantat.

- Que, exactament, amb les cames? -va preguntar, tot sortint de la cambra de bany amb una tovallola enorme sobre l’espatlla. Amb un extrem de la tovallola s’eixugava amb molta cura els seus llargs dits nerviosos.

- Es va ficar a la “gelatina” -va contestar Redrick.

Carnisser deixa anar un xiulet.

- Aixo, doncs, es la fi de Barbridge -va murmurar-. Llastima. Era un stalkerfabulos.

- Es igual -va dir Redrick, inclinant-se cap enrere en la seva butaca-. Li faras unes protesis. Amb aquestes protesis encara cavalcara per la Zona.

- Be, doncs -va dir Carnisser. En aquell moment, la seva cara es posa completament seriosa-. Espera, em vestire de seguida.

Mentre s’estava vestint i trucant per telefon a algun lloc -probablement a la seva clinica perque preparessin la sala d’operacio- Redrick va restar estirat, immobil, a la butaca, fumant. Es va bellugar una sola vegada: per treure el flasco. Bevia a petits glops, perque nomes en quedava un dit, i intentava no pensar en res. Senzillament estava esperant.

Despres es van dirigir junts cap al cotxe. Redrick es va posar al volant, Carnisser al seu costat, i de seguida, abocant-se per damunt del seient, palpa les cames de Barbridge, en aquell instant silencios i recargolat, rondinava i es queixava, jurava que cobriria d’or Carnisser, no deixava d’evocar els nens i la difunta dona, suplicava que li salvessin almenys els genolls. En no haver trobat els seus infermers davant l’entrada, Carnisser va renegar, salta del cotxe en marxa i va desapareixer darrere la porta. Redrick va encendre una altra cigarreta i Barbridge va pronunciar de sobte amb una veu clara i neta, com si s’hagues calmat definitivament:

- Tenies ganes de matar-me. Me’n recordare.

- Pero no t’he matat -va dir Redrick amb indiferencia.

- No, no m’has matat… -Barbridge va callar-. Aixo, tampoc no ho oblidare.

- Be, doncs no ho oblidis -va dir Redrick-. Tu, naturalment, no m’hauries matat… -Es va girar i va mirar Barbridge. El vell tenia la boca torcada amb inseguretat, tot bellugant els llavis dissecats-. Tu m’hauries deixat a la Zona, fent l’orni. Com ho vas fer amb l'Ulleros.

- L’Ulleros va morir pel seu compte -va protestar Barbridge malhumorat-. Ja no servia per a res. Ell es va deixar encallar.

- Ets un fill de puta -va dir Redrick, indiferent, girant-se cap a una altra banda-. Un voltor.

Uns infermers endormiscats van sortir de l’entrada i, desplegant la llitera mentre caminaven, es van precipitar cap al cotxe. Empassant-se de tant en tant el fum de la cigarreta, Redrick mirava amb quina habilitat treien Barbridge, l’estenien sobre la llitera i el portaven cap a l’entrada. Barbridge, ajagut sense moure’s, els bracos creuats sobre el pit, mirava el cel amb un aire abstret. Els seus peus enormes, cruelment menjats per la “gelatina”, estaven girats d’una manera estranya, anormal. Era el darrer dels antics stalkers, d’aquells que havien comencat la caca dels tresors extraterrestres de seguida despres de la Visita, quan la Zona encara no es deia Zona, quan no hi havia ni Instituts, ni mur, ni forces policiaques de l’ONU, quan la ciutat estava paralitzada d’horror, mentre que la resta del mon reia sobre l’ultima invencio dels periodistes. Redrick tenia llavors deu anys, Barbridge era un home fort i agil, li encantava beure a carrec d’altri, barallar-se i amanyagar en un raco alguna noia despistada. Aleshores, els seus fills no l’interessaven gens. Ja era un bandarra, perque, quan s’emborratxava, pegava la seva dona amb una delicia perversa, escandalosament, perque tothom ho veies… Un dia la va pegar fins a matar-la.

Redrick va fer mitja volta, sense parar atencio als semafors. i es llanca directament cap a casa seva, tocant el claxon contra els escassos vianants i tallant les cantonades.

Es va aturar davant del garatge i quan va sortir del cotxe, va veure el gerent que se li apropava des de la petita placa. Com sempre, el gerent estava de mal humor, la seva cara rebregada amb els ulls inflats expressava el summum de la repugnancia, com si no estigues caminant sobre el terra, sino sobre fem liquid.