Stalker, Picnic A La Vora Del Cami - Стругацкие Аркадий и Борис. Страница 35

En aquell moment l’ancia va aixecar la ma del genoll i lentament, amb un moviment entumit, com un gran ninot, la va deixar caure sobre la taula al costat de la seva copa. La ma era fosca, amb un to blavenc, els dits units la feien semblant a la pota d’una gallina. Redrick va callar tot mirant-lo. Alguna cosa es va estremir a la seva cara rapac, esquitxada de taques rosades i Nunan, sorpres, va veure en la seva fisonomia l’amor i la tendresa mes veritables, mes sincers.

- Begui, papa, begui -va dir Redrick amb amabilitat-. Pot beure una mica, begui a la nostra salut… Ja veuras -va dir en veu baixa a Nunan, picant-li l’ullet- com podra amb aquesta copa; pots estar tranquil.

Mirant-lo, Nunan es va recordar com els assistents de laboratori de Boyde van venir aqui per buscar aquest cadaver. Eren dos, uns nois ferrenys, moderns, esportistes; tambe hi havia un metge de l’hospital municipal amb dos infermers grollers i forts com uns bous, acostumats a portar lliteres i domar els folls perillosos. Mes tard, un dels assistents va explicar que, al principi, “aquell pel-roig no havia entes de que es tractava, els va obrir la porta, els va deixar examinar el seu pare i probablement l’havien pogut agafar perque semblava que Redrick creia que li anaven a fer una revisio a l’hospital. Pero aquells totxos d’infermers que al principi vagarejaven a l’entrada i miraven com Guta estava fregant a la cuina, van tractar l’ancia com si fos un tros de fusta i mentre el portaven, el van deixar caure per terra. Redrick es posa rabios i aleshores el totxo del metge va sorgir i es va posar a explicar en detall el que, el perque i on. Redrick el va escoltar un minut o dos i despres, sense mes ni mes, va explotar com una bomba d’hidrogen. L’assistent que explicava tot aixo ni se’n recordava de com havia anat a parar al carrer. El diable roig els va fer baixar l’escala, a tots cinc. A mes a mes, no havia deixat que cap d’ells se n’anes pels seus propis medis. Segons l’assistent, tots van sortir volant d’aqui com boles de cano. Dos es van quedar a la vorera inconscients, els altres tres van ser perseguits per Redrick al llarg de quatre illes de cases; despres d’aixo, Redrick va tornar cap al cotxe de l’institut i li va trencar tots els vidres. El xofer ja no hi era: es va salvar, cames ajudeu-me, en la direccio contraria…

- En un bar m’han ensenyat un nou coctel -va dir Redrick, abocant whisky-. Es diu “gelatina de bruixa”, despres te’n fare un, havent sopat. Es una mena de cosa que si la beus amb la panxa buida poses en perill la teva vida; et paralitza els bracos i les cames des de la primera copa. Pots dir el que vulguis, Dick, pero avui t’entrompare, t’ho juro. I jo mateix tambe em col·locare. Recordarem junts els vells temps al “Bortx”… El pobre Ernie encara esta engarjolat, ho sabies? -Va beure, s’eixuga els llavis amb la ma i pregunta amb despreocupacio:

- Els de l’Institut ja han investigat la “gelatina de bruixa” o encara no? Es que ara estic una mica endarrerit en el camp de la ciencia, saps?

Nunan va entendre de seguida per que Redrick havia dirigit la conversa cap a aquell tema. Va agitar les mans dient:

- No me’n parlis, noi! Coneixes la historia que va passar amb aquesta “gelatina”? Has sentit parlar dels laboratoris de Carrigan? Es un negoci privat… Be, ells van aconseguir una racio de “gelatina”…

Va explicar la catastrofe, l’escandol, va dir que encara no havien trobat d’on provenia la “gelatina”. Redrick semblava escoltar distretament, fent petar la llengua, sacsejant el cap, despres amb resolucio va ficar mes whisky en els gots i va dir:

- Ja els esta be, als fills de puta, que la palmin…

Van beure. Redrick va mirar el pare i de nou se li estremi el rostre.

- Guta! -va cridar-. Ens faras morir de gana durant molta estona encara?… Es per tu que s’hi entrete tant -va explicar a Nunan-. Segurament deu estar fent la teva amanida preferida amb mariscs, fa temps que els te guardats, ho he vist… I com esteu a l’Institut en general? Heu descobert alguna cosa nova? Diuen que ara els vostres automates treballen a tota pastilla, pero amb pocs resultats…

Nunan es va posar a explicar els assumptes de l’Institut i mentre parlava, al costat del vell va sorgir Titi en silenci; es va quedar una estona dreta amb les seves petites grapes amb pels posades sobre la taula i despres, de sobte, amb un moviment purament infantil, es va inclinar cap al cadaver i col·loca el cap sobre la seva espatlla. Nunan, mentre parlava, pensava, mirant aquelles dues criatures monstruoses de la Zona: “Deu meu, i que mes? Que mes ens cal perque per fi comprenguem? Amb aixo, encara no n’hi ha prou?”… Ell sabia que amb aixo encara no n’hi havia prou. Sabia que milions i milions de persones ho ignoraven tot i no en volien saber res, i que encara que se n’assabentessin, tindrien por durant uns deu minuts i que de seguida tornarien a les seves petites feines futils. -M’emborratxare -va pensar amb vehemencia-. Al diable Barbridge, al diable Lemchen, al diable aquesta familia maleida, al dimoni. Agafare una trompa.

- Que no et caiguin els ulls de tant mirar-los -va dir Redrick a mitja veu-. No t’amoinis, aixo no li pot fer mal, a ella. Mes aviat al contrari, diuen que irradien la salut.

- Si, ja ho se -va dir Nunan i buida el got d’un glop.

Guta va entrar. Va apressar Redrick perque pares taula i hi va col·locar damunt una gran safata d’argent amb l’amanida preferida de Nunan.

- Au, nois -va dir Redrick extasiat- ara endraparem de valent!

4. Redrick Shuhart, 31 anys.

Durant la nit, la vall s’havia refredat i a l’alba feia forca fred. Caminaven sobre un terraple, entre vies de tren rovellades i damunt de travesses podrides; Redrick mirava les gotetes de boira que brillaven sobre la jaqueta de cuir d’Arthur Barbridge. EI noi avancava, lleuger, alegre, com si no hagues passat una nit penosa plena d’una tensio nerviosa que els feia tremolar encara cada vena del cos; com si no haguessin passat dues hores horribles al cim d’un puig pelat, en un mig son, doloros, arrepenjats l’un contra l’altre per escalfar-se, esperant que el flux de “xarop de menta” que envoltava el tossal desaparegues barranc avall.

Una boira espessa vorejava el terraple. De tant en tant pujava en feixucs dolls grisos sobre les vies. Aleshores ells caminaven submergits fins als genolls en aquesta bromera que onejava lentament. S’olorava rovell humit; una pudor de putrefaccio pujava del fang a la dreta del terraple. Al voltant no es veia res mes que la boira, pero Redrick sabia que pels dos costats s’hi estenia una plana ondulada, de terreny pedros i que darrere la plana, en la fosca, s’hi amagaven les muntanyes. Sabia una altra cosa encara: quan sortis el sol i la boira baixes en forma de rosada, hauria de veure en algun lloc a l’esquerra, la carcassa de l’helicopter que s’havia estavellat aqui, i davant d’ell, un comboi de vagonetes. Aleshores tot comencaria de debo.

Sense aturar-se, Redrick va ficar la ma entre l’esquena i la motxilla, i la va pujar una mica perque la bombona d’heli no li fes mal a la columna vertebral. -Com pesa, la malparida, com m’arrossegare amb ella? Un quilometre i mig com a minim de quatre grapes… Be, stalker, no et queixis, sabies on anaves. Cinc-cents mil bitllets t’esperen al final del cami, per a una cosa aixi ja es pot suar una mica. Cinc-cents mil no esta gens malament, oi? Que no es facin il·lusions que la lliurare per menys de cincents mil. Pel que fa al mocos… no li donare res. Si aquell vell cabro del seu pare hagues dit nomes la meitat de la veritat… No, no li donare res al mocos.

Va tornar a llancar una mirada sobre l’esquena d’Arthur i el va anar observant durant una estona, amb els ulls aclucats, com creuava dues travesses d’un pas; les seves espatlles amples, els malucs estrets, els cabells llargs, negres com el carbo com els de la seva germana, s’aixecaven seguint la cadencia del seu pas. -Ell mateix va insistir perque l’agafes -va pensar Redrick lugubrement-. Ell mateix. “Agafi’m, senyor Shuhart! Altra gent m’ho ha proposat, pero jo voldria anar nomes amb voste, els altres no valen res! El meu pare… pero ell ara no pot”. -Amb un esforc de voluntat Redrick es va desfer d’aquest record. Pensar-hi ara li resultava desagradable. Potser per aixo va comencar a pensar en la germana d’Artur. Era inconcebible: una dona tan esplendida -no es cansaria mai de fer-li l’amor-, pero, de fet, una cosa buida, un engany, una nina inanimada i no una dona. Exactament, recordava, com els botons de la bata de la seva mare, d’ambre, mig transparents, daurats, que donava ganes de ficar-te’ls a la boca i xuclar-los tot esperant no se quina mena de dolcesa extraordinaria; ell els agafava a la boca, els xuclava i cada vegada quedava terriblement decebut; tot i aixi, la propera vegada s’oblidava de la decepcio, i encara que no se n’oblides, senzillament rebutjava fiar-se de la seva propia memoria, nomes de veure’ls.