Stalker, Picnic A La Vora Del Cami - Стругацкие Аркадий и Борис. Страница 33

- Que puc fer per als meus propis picnics? -va pensar tot conduint lentament pels carrers brillantment il·luminats i mullats-. Com anar tirant amb tot aixo? Pel principi de l’accio minima. Com en la mecanica. De que em serveix, el meu endimoniat diploma d’enginyer si no puc trobar la solucio de com atrapar aquell fill de puta sense cames…

Va aturar el cotxe davant la casa de Redrick Shuhart i es queda algun temps al volant, reflexionant sobre la manera de portar la conversa. Despres va treure la “bateria” i nomes llavors es va fixar que la casa semblava deshabitada. Quasi totes les finestres estaven fosques, no hi havia ningu a la petita placeta i fins i tot els fanals estaven apagats. Aixo li va recordar el que veuria i va tenir un calfred. Fins i tot se li va acudir trucar Redrick per telefon i enraonar amb ell en el cotxe o en un bar tranquil, pero despres rebutja aquesta idea. Per una colla de motius. -A mes a mes -es va dir- no vull ser com aquells miserables que han fugit de la casa com gats escaldats.

Va entrar en el portal i puja sense pressa l’escala que no havien escombrat des de feia molt de temps. Al voltant regnava el silenci propi d’una casa deshabitada; diverses portes estaven entreobertes o fins i tot obertes de bat a bat. Des del fons fosc arribava l’olor d’humitat i de pols. Es va aturar davant la porta de Redrick, s’allisa els cabells darrere les orelles, sospira profundament i va premer el timbre. Durant una estona no es va sentir res, despres van cruixir unes planxes, el pany grinyola i la porta es va obrir suaument. No havia sentit passos.

Titi, la filla de Redrick Shuhart, estava dreta sobre el llindar. Una llum forta queia de l’entrada sobre el repla; en el primer moment Nunan ve percebre nomes la silueta fosca de la noia i pensa com s’havia fet de gran durant aquests mesos; despres, ella va recular i ell va veure el seu rostre. La gorja se li asseca.

- Hola, Maria -va dir tot esforcant-se per parlar tan amablement com podia-. Com estas, Titi?

Ella no va contestar. En silenci i sense fer el mes minim soroll, va recular cap a la porta del menjador, mirant-lo des d’abaix. Aparentment no el reconeixia. Per dir la veritat, ell no la reconeixia tampoc. -La Zona -va pensar-. La maleida Zona…

- Qui es? -va preguntar Guta, sortint de la cuina-. Deu meu, Dick! On ha estat tot aquest temps? Sap que Redrick ha tornat?

Va correr cap a ell, assecant-se les mans amb un tovallo tirat sobre l’espatlla. Continuava com sempre: bonica, energica, forta, pero una mica mes prima, amb el rostre afilat, els ulls estranyament febrils…

Ell li va fer un peto a la galta, li dona l’impermeable i el barret i despres va dir:

- Si, si, ja m’ho han dit… No he tingut temps fins ara per venir-lo a veure. Que hi es, a casa?

- Si -va contestar Guta-. Esta amb un paio… M’imagino que se n’anira aviat, ja fa una estona que estan parlant. Passi, Dick…

Ell va fer uns passos pel corredor i s’atura a la porta del menjador. Davant de la taula hi havia un vell assegut. Un emmotllat. Immobil i lleugerament inclinat cap a una banda. La llum rosa del pampol queia sobre el seu rostre ample i fosc, com tallat en fusta vella; una boca buida, sense llavis, els ulls fixos, sense vida. Nunan va notar immediatament una mena de pudor. Sabia prou que era la seva imaginacio que li feia males passades; l’olor no va existir nomes que durant els primers dies despres va desapareixer completament, pero ell la recordava: l’olor asfixiant, pesant, de la terra esventrada.

- Vingui a la cuina -digue vivament Guta-. Estic fent el sopar. Xerrarem alla

- Si, i tant -va murmurar Nunan alegrement-. Fa tant de temps que no ens hem vist…

Van passar a la cuina. Guta va obrir de seguida la nevera, mentre que Nunan es va asseure davant la taula i mira al seu voltant. Com sempre, tot estava net, tot lluia, el baf pujava per damunt de les olles. La cuina era nova, semi-automatica, es a dir, que hi havia diners a la casa.

- Com esta ell? -va preguntar Nunan.

- Com sempre -va contestar Guta-. A la preso es va aprimar pero ara ha tornat al pes d’abans.

- Sempre Pel-roig?

- Ja ho crec!

- Sever?

- Oh i tant! Ho sera fins a la mort.

Guta va posar davant d’ell un got amb un Bloody Mary. La capa transparent de vodka semblava surar sobre el suc de tomaquet.

- No gaire? -va preguntar.

- El que cal -Nunan va aspirar i tot aclucant els ulls, s’empassa la barreja. Li va fer be. Es va recordar que, de fet, aquesta era la primera vegada en tot el dia que bevia una cosa amb substancia-. Aixo no esta gens malament -va dir-. Ara es pot viure.

- I voste, tot be? -va preguntar Guta-. Per que no ha vingut durant tant de temps?

- Els maleits negocis -va dir Nunan-. Cada setmana pensava deixar-me caure per aqui o almenys trucar per telefon, pero primer vaig haver d’anar a Rexopoli, despres hi va haver un escandol, despres em van dir: “Redrick ha tornat”, aixi que vaig pensar que valia mes esperar una mica per no destorbar-vos. En fi, estic pencant, Guta. A vegades em pregunto per que dimoni penquem aixi?. Per guanyar centims? Pero per a que serviran aquests centims si no deixem de pencar?

Guta va fer sonar les tapadores de les olles, agafa un paquet de cigarretes en una petita prestatgeria i es va asseure davant Nunan. Tenia el cap cot. Nunan rapidament va treure el seu encenedor i li va oferir foc. Per segona vegada en la seva vida va veure que els dits de Guta tremolaven, com quan Redrick acabava de ser jutjat i ell la va venir a veure per donar-li diners: en la primera epoca se n’anava a la ruina sense diners, cap vei del seu edifici no li deixava un ral. Despres, els diners van tornar a apareixer a la casa, unes sumes importants i Nunan havia endevinat d’on venien. Aleshores, continua visitant-la; portava dolcos i joguines per a Titi, prenia cafe amb Guta durant vespres sencers, i plegats feien projectes per al futur felic de Redrick. Mes tard, despres d’haver sentit els seus planys, anava a veure el veins i intentava fer-los entrar en rao. Explicava i pregava fins que al final, havent perdut la paciencia, els amenacava i “Espereu que Redrick torni de la preso, us trencara la cara…” Tot era inutil.

- Com esta la seva amiga? -va preguntar Guta.

- Quina?

- Home, aquella amb qui va venir una vegada… Una de rossa…

- Li diu la meva amiga? Si es la meva mecanografa. S’ha casat i ha plegat.

- S’hauria de casar, Dick -va dir Guta-. Vol que li busqui una noia?

Nunan estava a punt de contestar l’habitual: “Esperem fins que Titi es faci gran…” pero es va aturar a temps. Ara ja no hauria sonat be.

- Necessito una mecanografa i no una esposa -va grunyir-. Deixi estar el seu dimoni roig i vingui a ser la meva mecanografa. El vell Harris encara la recorda…

Sense el mes minim soroll va entrar Titi: va apareixer al llindar, mira les olles i Richard; despres s’apropa a la seva mare i es va premer contra ella, amagant la cara.

- Be, que, Titi -va dir Richard Nunan alegrement-. Vols una mica de xocolata?

Va ficar la ma a la butxaca de la seva americana i en va treure un petit cotxe de xocolata embolicat en plastic transparent i el va voler donar a la nena. Ella no es va moure. Guta va agafar la xocolata i la va posar sobre la taula. Els seus llavis es van tornar sobtadament pal·lids.

- Si, Guta -va dir Nunan, sempre alegre-. Doncs, sap que? estic pensant a canviar-me de casa. Ja estic tip de l’hotel. Primer, es lluny de l’institut…

- Ella ja no enten quasi res -va dir Guta amb veu baixa.

Nunan es va interrompre, va agafar el got amb les dues mans i es posa a girar-lo distretament entre els dits.

- Voste no pregunta com estem -va continuar-, i fa be. Pero voste es un antic amic, Dick, i no tenim res a amagar-li. I, per altra banda, com ho amagariem?

- Han anat a veure el metge? -va preguntar Nunan sense aixecar els ulls.