Stalker, Picnic A La Vora Del Cami - Стругацкие Аркадий и Борис. Страница 38

Tots els punts orientatius coincidien amb el mapa, pero Redrick no sentia cap mena de satisfaccio. El seu instint d 'stalkerexpert es rebel·lava categoricament contra aquesta idea incongruent i absurda: obrir-se un cami entre dues alcades properes. -Be, -va pensar Redrick-, ens n’ocuparem mes tard. Ho veurem millor sobre el terreny. El viarany cap a la vall passava pel fang, per un indret obert que des d’aqui semblava inofensiu; tot i aixi, mirant de mes a prop, Redrick va distingir una taca grisa fosca entre dos terrossos secs. Va mirar el mapa. En el lloc corresponent hi havia una petita creu i una inscripcio amb lletres tortes: “Murri”. Les puntetes vermelles del cami conduien a la dreta de la petita creu. Aquell malnom li resultava familiar a Redrick, pero no arribava a recordar ni qui era aquest Murri, ni quin aspecte tenia, ni quan allo havia ocorregut. Era estrany, pero se’n recordava d’una sola cosa: la sala del “Bortx” plena de fum, unes manasses enormes sostenint els gots, un riure tronant, boques obertes de bat a bat amb dents grogues -una colla fantastica de titans i gegants reunida per abeurar-s’hi: la seva primera visita al “Bortx”. Que havia portat, aleshores: un “xuclat”, em sembla. Venia de la Zona, mullat, afamat, enterbolit, amb el sac a l’espatlla, va irrompre en aquella taverna; tira el sac sobre el taulell directament davant d’Ernest; va suportar bromes i mofes tot ensenyant les dents a tota la sala i esperant que Ernest -aleshores encara jove, sempre amb un llacet en comptes de corbata- li comptes els bitllets verds, no, de fet, en aquella epoca no eren els verds, sino els quadrats, reials, amb una paia mig despullada, amb capa i corona al cap… va amagar els bitllets a la butxaca, per a la seva propia sorpresa, agafa del taulell una gerra feixuga i la va abocar a la cara que reia mes propera… Redrick va somriure pensant: potser aquell era Murri?

- Pero podrem passar entre els turons, senyor Shuhart? -li va preguntar Arthur amb veu baixa a cau d’orella. Estava al costat, tambe estudiant el mapa.

- Ja ho veurem quan hi arribem -va contestar Redrick. Tenia els ulls fixats en el mapa. Hi havia dues petites creus mes: una sobre el pendent del turo amb l’arbre, l’altra sobre el terraple amb pedres. Gos falder i l’Ulleros. El viarany passava per sota, entre ells-. Ho veurem quan hi arribem -va repetir. Plega el mapa i se’l va ficar a la butxaca.

Va examinar Arthur.

- Ajuda’m a posar-me la motxilla… Continuarem com fins aqui -va dir tot sacsejant la motxilla per poder col·locar mes be les corretges-. Tu aniras davant perque et pugui veure a cada instant. No et giris i obre les orelles. Les meves ordres son la llei. Tingues en compte que ens haurem d’arrossegar durant una bona estona, que no se t’acudeixi intentar d’evitar el fang i si t’ho ordeno, fica la cara dins del fang sense replicar… I corda’t la jaqueta. Preparat?

- Preparat -va dir Arthur sordamerit. Estava molt nervios. El color rosat havia desaparegut completament de les seves galtes.

- Aquesta es la primera direccio -Redrick va fer un gest brusc cap al turo mes proper, aquell que es trobava a un centenar de passes del terraple-. Queda clar? Endavant!

Arthur va aspirar convulsivament i, despres de creuar la via, va comencar a baixar pel terraple. La grava queia darrere d’ell fent soroll.

- A poc a poc, a poc a poc -va dir Redrick-. No tenim pressa.

Va comencar a baixar pel terraple, regularitzant amb els musculs de les cames la inercia de la motxilla feixuga. De reull no deixava d’observar Arthur. -El noi te por -va pensar-. Te rao. Deu tenir un pressentiment. Si ha heretat l’olfacte del seu pare, deu tenir un pressentiment. Si sabessis, Voltor, quina volta ha donat l’assumpte. Si sabessis, Voltor, que per una vegada en la vida t’he escoltat. -Pero aqui, Pel-roig, no passaras sol. Vulguis o no, et caldra agafar algu per anar amb tu. Et puc passar un dels meus, un que no necessitare…- Be doncs, he seguit el teu consell.

Per primera vegada a la vida vaig estar d’acord en una cosa semblant. Be, tant se val, va pensar. Potser tot anira be, qui sap. Jo no soc Voltor, potser fins i tot farem un bon conjunt…

- Alto! -va ordenar a Arthur.

El noi es va aturar en l’aigua estancada que li arribava fins al turmell. Mentre Redrick baixava, va enfonsar-se fins als genolls en la terra pantanosa.

- Veus aquella pedra? -va preguntar Redrick-. Alla, al peu del turo. Ves directament cap a ella.

Arthur va reprendre la marxa. Redrick el va deixar allunyar-se deu passes i el va seguir. El terra fangos feia gloc-gloc sota els seus peus. Era un terreny pantanos mort perque no hi havia ni insectes ni granotes. Fins i tot el vimeterar estava dessecat i podrit. Redrick mirava com sempre al seu voltant, pero de moment tot semblava tranquil. El turo s’apropava lentament, amagant el sol encara baix, despres cobrint tota la part oriental del cel. Quan van arribar fins a la pedra, Redrick es va girar. El terraple brillava intensament sota el sol, hi havia un comboi de deu vagonetes, de les quals algunes havien caigut de les vies i jeien a un costat; el terraple estava cobert de traces roges de la roca esmicolada. Mes lluny, en direccio a la pedrera, cap al nord del comboi, l’aire sobre les vies tremolava i mirallejava; de tant en tant s’hi formaven uns petits arcs de sant Marti i de seguida s’apagaven. Redrick mira aquella tremolor, va escopir secament i es gira d’esquena.

- Endavant -va dir, i Arthur va girar cap a ell una cara tensa-. Veus aquella pila de draps? No, alla no! Mes cap a la dreta…

- Si -va dir Arthur.

- Doncs, hi havia un tal Murri. Fa temps. No va escoltar la gent savia i ara jeu alla, expressament per tal de mostrar el cami a la gent intel·ligent. Agafa dos dits mes cap a l’esquerra de Murri… Ja? Tens el punt? Mes o menys alla on el vimeterar es mes espes… Ves cap alla. Au!

En aquell moment caminaven paral·lelament al terraple. A cada pas, l’aigua disminuia sota els seus peus i aviat avancaren sobre terrossos secs i flexibles. -Segons el mapa, per aqui no hi ha res mes que fang -va pensar Redrick-. Aquest mapa ja no esta al dia, fa temps que Barbridge no havia ficat els peus aqui, per aixo no esta al dia. Aixo es fatal. Naturalment es mes facil caminar sobre sec, pero m’hauria estimat mes que aixo fos fang… Deu n’hi do com camina -va pensar d’Arthur-.

Visiblement, Arthur havia recobrat coratge i avancava amb pas decidit. Es va posar una ma a la butxaca, l’altra balancejava alegrement amb cadencia, com si es passeges. Aleshores Redrick va remoure la seva butxaca, en va treure un cargol d’uns vint grams i, havent apuntat be, l’hi va llancar sobre el cap. El cargol va tocar directament el clatell d’Arthur. Deixa anar un crit, s’agafa el cap amb les dues mans i, doblegat, es va deixar caure sobre l’herba seca. Redrick s’atura i es vincla damunt d’ell.

- Aixi passen les coses aqui, Arti -va dir amb veu exemplar-. Aixo no es el carrer major i nosaltres no estem fent un tomb.

Arthur es va aixecar lentament. El seu rostre estava mes blanc que el lli.

- Entesos? -va preguntar Redrick.

Arthur es va empassar la saliva i abaixa el cap en senyal que si.

- Be. Si segueixes aixi, la proxima vegada et fare saltar les dents. Aixo, si encara ets viu! Som-hi!

- Aquest nen podria ser stalker-va pensar Redrick-. Segurament l’anomenarien el Bell Arti. Ja hem tingut un Bell Dickson, pero ara li diem Liro. L’unic stalkerque havia caigut a la “trituradora de carn” i que malgrat aixo n’havia sortit viu. Quina xamba! Encara ara s’imagina que va ser Barbridge qui el va treure de la “trituradora de carn”… Res d’aixo! No es pot treure ningu de la “trituradora de carn”. El va treure fora de la Zona, aixo si. Quin acte tan heroic ha acomplert Barbridge! El que va ocorrer es que tenia interes a fer-ho! Tothom estava fins els nassos de les coses que havia fet i aquella vegada li van dir directament: no gosis tornar sol. Va ser llavors que va rebre el sobrenom de Voltor, perque abans li deiem Rondinaire…