Stalker, Picnic A La Vora Del Cami - Стругацкие Аркадий и Борис. Страница 42

Durant tot aquest temps no deixava de ser stalker. Sense pensar, sense tenir consciencia i fins i tot sense retenir-lo, notava quasi amb la medula espinal que a l’esquerra, prou lluny i per aixo inofensiu, damunt una pila de taulons, hi havia un “fantasma alegre”, tranquil, marcit: que se’n vagi a fer punyetes. A la dreta va comencar a bufar una brisa lleugera, i unes passes mes lluny es distingia una “calva de mosquit”, llisa com un mirall, provista d’uns quants tentacles a la manera d’una estrella marina i forca lluny com per ser perillosa. I en el seu centre hi havia un ocell aixafat, reduit a l’estat d’ombra, cosa estranya, perque els ocells no sobrevolaven gairebe mai la Zona, i alla, al costat del viarany, dos “xuclats” abandonats, aparentment Voltor els havia llancat en el cami de tornada: la por es mes forta que l’avidesa… Ho veia tot, ho prenia tot en consideracio i era suficient que Arthur s’allunyes, encorbat, encara que fos nomes a una passa, de la direccio correcta, perque la boca de Redrick s’obris pel seu compte i que el crit ronc d’advertiment, li sortis tot sol de la gorja: una maquina -va pensar. Heu fet de mi una maquina… Els bocins de rocalla al marge de la pedrera s’apropaven i el dibuix curios del rovell sobre la teulada vermella de l’excavadora visible.

- Ets ruc, Barbridge -va pensar Redrick-. Ets astut i ximple al mateix temps. Com m’has pogut creure, t’ho pregunto? Si em coneixes des de sempre, m’hauries de coneixer millor que jo mateix. Es que has envellit. Ets vell i ximple. I, a mes a mes, tota la vida t’has relacionat amb gent estupida… -I llavors es va imaginar quina cara hauria fet Voltor si s’hagues assabentat que el seu Arthur, el seu bell Artie, la sang de la seva sang, havia anat a la Zona amb Pel-roig per tal de cercar les seves cames, les cames d’ell, de Voltor, que no hi va anar un galifardeu inutil sino el seu propi fill, la seva vida, el seu orgull… I tot imaginant-se la cara que faria, Redrick va esclafir a riure. Quan Arthur es va girar amb un esguard aterrit, li va fer un gest amb la ma: segueix, au!, i continua rient. I de nou les mascares es van posar a desfilar en el seu magi com en una pantalla… S’havia de canviar tot. No una vida, no dues, no un desti, no dos, sino cada petit cargol d’aquest mon fetid s’hauria de canviar…

Arthur, amb el coll llarg i estirat es va aturar davant la baixada inclinada cap a la pedrera; s’atura immobil, observant alguna cosa a baix i lluny. Redrick se li va apropar i es queda al seu costat. Pero ell no mirava alla on mirava Arthur.

Directament sota els seus peus comencava el cami, destrossat des de feia anys per les erugues i per les rodes dels camions. A la dreta s’aixecava un penya-segat blanc escardat per la calor; l’espadat de l’esquerra estava mig ensulsiat i alla, entre pedres i piles de grava, es trobava l’excavadora inclinada; la pala estava a baix i jeia amb impotencia a la vora del cami. Com era d’esperar, no es veia res mes al cami, i nomes ben a prop de la pala penjaven uns caramulls negres i torcats del penya-segat, amb una retirada a unes espelmes enormes. En la pols es distingien unes quantes “esquitxades negres” com si algu hi hagues vessat betum. Aixo es tot el que quedava d’ells. Aixo es tot el que n’havia quedat, i no es podia dir ni quants n’hi havia haguts. Potser cada “esquitxada” representa una persona, un desig de Voltor. Aquesta es perque Voltor torni sa i estalvi del subterrani del sete edifici. Aquesta, mes gran, es quan Voltor havia tret de la Zona sense problemes un “ima mobil”. I aquest caramull es l’esplendida Dina Barbridge, que no s’assemblava ni al seu pare ni a la seva mare. Aquesta taca, aqui, es Arthur Barbridge, el bell noi, l’orgull, que no s’assembla ni al pare ni a la mare…

- Hi hem arribat! -va dir Arthur, ronc, amb vehemencia-. Senyor Shuhart, hi hem arribat, malgrat tot, oi?

Va riure felicment, es posa a la gatzoneta i va colpejar el terra amb totes les forces. El floc de cabells al crani li tremolava i es balancejava d’una manera ridicula, absurda; trossos de fems s’ericaven en totes les direccions. Nomes aleshores Redrick va aixecar els ulls i mira la bola. Amb prudencia. Amb temor. Amb la por secreta que no fos diferent de com l’havia pintada la seva imaginacio, que no el decebes, que no fes neixer un dubte en ell, que no el fes caure del cel on havia reeixit d’enfilar-se, despres d’haver estat mig negat en porqueria…

No era d’or sino mes aviat de coure, rogenca, perfectament llisa, i llancava reflexos terbols al sol. Jeia al peu de l’espadat mes llunya de la pedrera, comodament instal·lada entre piles de rocs. I fins i tot des d’aqui es veia fins a quin punt era massissa i amb quina feixuguesa reposava sobre el seu jac.

No inspirava res de decebedor ni de dubtos, pero tampoc res que insufles esperanca. Estranyament, en veure-la, un pensava abans de res que devia de ser buida i molt calenta al tacte a causa del sol. No irradiava cap mena de llum particular i semblava absolutament incapac d’enlairar-se i de ballar, com s’explicava tot sovint a les llegendes. Era alla on havia caigut. Potser s’havia escapat d’una butxaca enorme o s’havia perdut, en rodar massa lluny, d’un joc d’alguns gegants; no estava instal·lada sino que jeia aqui de la mateixa manera que hi jeien tots aquells “xuclats”, “bracalets”, “bateries” i d’altres deixalles que quedaven de la Visita.

Pero, tot i aixi, hi havia alguna altra cosa: com mes l’observava Redrick, mes s’adonava que mirar-la li era agradable, que tenia ganes d’apropar-s’hi, de tocar-la, d’acariciar-la; despres se li va acudir que estaria be asseure’s al costat d’ella, amb els ulls tancats, de reflexionar, de lliurar-se als records o, potser, senzillament de fer una becaina i descansar…

Arthur va saltar, va descordar d’un cop totes les cremalleres de la seva jaqueta, se la va treure i la llenca als seus peus tot fent aixecar un nuvol de pols blanca. Cridava alguna cosa tot fent ganyotes, agitant els bracos; despres els va creuar darrere l’esquena i, amb pas de dansa, tot fent passos complicats amb els peus i saltant amb lleugeresa, es va llancar cap avall. Ja no mirava Redrick, ja havia oblidat Redrick, ja ho havia oblidat tot; anava a fer complir els seus desigs, els petits desigs d’un col·legial que s’enrojola, de nen que en la seva vida no ha vist mes diners que allo que s’anomena diners de butxaca, desigs de vailet al qual pegaven si en tornar a casa pudia a alcohol encara que fos lleugerament, que havia estat educat perque fos un advocat de renom, futur ministre i en la perspectiva mes llunyana -ja us ho imagineu, es clar-, president. Redrick el mirava, amb els ulls aclucats i irritats per la llum encegadora, callat. Estava fred i calmat, sabia que passaria i sabia que no ho miraria, pero mentre podia mirar ho feia sense sentir res d’especial; en algun lloc al fons d’ell, pero, de sobte, un petit cuc es va agitar, girant el seu caparro punxegut.

El noi baixava tot fent passos de dansa sobre el pendent abrupte, fent molta fressa picant les sabates contra el terra; la pols blanca s’aixecava sota els seus talons, cridava alguna cosa a ple pulmo, molt alegrement i amb molta solemnitat, una mena de canco, i d’encantament, i Redrick va pensar que era la primera vegada des que existia la pedrera que algu baixava el cami d’aquella manera, com si anes a una festa. Al comencament, no escoltava el que cridava aquella clau mestra parlant, pero despres com si alguna cosa s’hagues connectat dins d’ell, va sentir:

- Felicitat per a tothom!… Gratuitament!… Tota la felicitat possible!… Veniu aqui tots!… N’hi ha per a tothom!… Que ningu no retorni amb les mans buides… Que ningu no retorni privat de res… Gratuitament!… La felicitat!… Gratuitament!…

Despres, de sobte, va callar com si una ma enorme li hagues enfonsat amb forca una mordassa en la boca. Redrick va veure com un buit transparent que s’amagava a l’ombra de la pala de l’excavadora, engrapava Arthur, l’aixecava enlaire i a poc a poc el torcava, com les mestresses de casa torcen la roba, escorrent-ne l’aigua. Redrick va tenir temps de fixar-se com una de les sabates polsoses sortia projectada d’un peu que s’agitava, i com s’enlairava damunt la pedrera. Aleshores es gira i es va asseure. No tenia ni un pensament en el cap i, estranyament, ja no sentia res. Al voltant tot estava en silenci, sobretot darrere d’ell, alla, sobre el cami. Llavors va recordar el seu flasco, sense l’alegria habitua], nomes com pensem en un medicament que toca prendre. Va treure el tap, comenca a beure a glopets petits i, per primera vegada en la seva vida, va desitjar que en el flasco no hi hagues alcohol, sino senzillament aigua freda…