Stalker, Picnic A La Vora Del Cami - Стругацкие Аркадий и Борис. Страница 41

- Alto! -va cridar-. Mes cap a la dreta! A la dreta de la pedra!

Aquesta vegada tampoc no va sentir la seva veu, aleshores va atrapar Arthur, l’engrapa per l’espatlla i comenca a assenyalar-li amb la ma; avanca a la dreta de la pedra, amb el cap dins dels fems. Em pagareu aixo, va pensar. Davant la pedra, Arthur s’enfonsa i alhora un llamp va caure amb estrepit en el cim negre, fent volar engrunes incandescents. Em pagareu aixo, va tornar a pensar amb el cap enfonsat en els fems i agitant els bracos i les cames amb totes les forces. Un nou tro li va ressonar a les orelles. Us fare a miques! Despres se li va acudir una idea fugac: pero de qui estic parlant? No ho se. Tant se val, algu ha de pagar per tot aixo, algu m’ho pagara! Deixeu-me nomes arribar fins a la Bola, jo no soc Voltor, us demanare els comptes a la meva manera…

Quan van sortir sobre terra ferma i seca, sobre les engrunes de pedra cremant al sol, eixordats, fent tentines i recolzant-se l’un en l’altre per tal de no caure, Redrick va veure una furgoneta tota rascada, enfonsada fins als eixos, i es va recordar vagament que alla, a l’ombra d’aquesta furgoneta, s’hi podia descansar. S’hi van instal·lar. Arthur es va estirar sobre l’esquena i es va posar a descordar-se la jaqueta mentre que Redrick es va reclinar amb la motxilla contra la paret de la furgoneta, eixugant-se com va poder els palmells de les mans amb la grava i fica la ma a la butxaca interior.

- Jo tambe -va fer Arthur-. Jo tambe, senyor Shuhart!

Redrick es va sorprendre de la veu forta que tenia aquell noi. Es va empassar un glop, tanca els ulls i estira la ma amb el flasco cap a Arthur. -Ja esta -va pensar, pansit-. Ho hem fet. Fins i tot aixo hem fet. Ara, escrivim la suma en lletres. Creieu que me n’he oblidat? No, me’n recordo de tot. Creieu que us agraire que m’hagiu deixat viure, que no m’hagi ofegat? Merda, aixo es el que us donare, i no pas agraiments. A partir d’ara, tot s’ha acabat amb vosaltres, entesos? No us deixare res. Ara soc jo qui decideix. Jo, Redrick Shuhart, sa de cos i d’esperit, ho decidire tot i per a tothom. I pel que fa a tots vosaltres, voltors, fills de puta, visitants, ossuts, quarterbloods, dropos, roncs, amb corbates, amb uniformes, ben nets i amb les vostres carteres, els vostres discursos, la vostra beneficencia, la vostra garantia de lloc de treball, les vostres bateries eternes, les vostres “calves de mosquit”, les vostres promeses mentideres, s’ha acabat. Tota la meva vida m’heu arrossegat, agafant-me per les orelles, i jo, burro, fardant que feia el que jo volia, mentre que vosaltres, canalles, brandaveu el cap, us picaveu l’ullet l’un a l’altre, a la meva esquena i m’arrossegaveu agafat per les orelles, em prenieu el pel, em ficaveu a les presons, m’heu fet frequentar les tavernes de mala mort… Prou! -Va desfer les corretges de la motxilla i va rebre el flasco de les mans d’Arthur.

- No hauria pensat mai -deia Arthur amb un deix de sorpresa en la veu-, mai no podia imaginar-me… Es clar que ho sabia: la mort, el foc… pero aixo!… Digui’m, com tornarem?

Redrick no l’escoltava. Allo que deia aquest homenet ara no tenia cap mena d’importancia. No es que abans en tingues, d’importancia, pero abans, malgrat tot, era una persona. Mentre que ara… no res, una clau mestra parlant. Que parli.

- Si ens poguessim rentar… -Arthur mirava al voltant seu amb preocupacio-. Nomes passar-se una mica d’aigua per la cara.

Redrick li va llancar una mirada distreta, va veure els seus cabells enganxats, com de feltre, el seu rostre tacat de fem sec amb empremtes dels dits, i el seu cos enterament cobert d’una crosta de fem escardada. No sentia res: ni llastima ni irritacio. Una clau mestra parlant. Es va girar. Davant d’ell s’estenia un espai trist com una obra abandonada, cobert de bocins de roques punxegudes, de pols blanca i inundat d’un sol enlluernador, insuportablement blanc, cremant, malicios, mortal. Ja es veia l’extrem allunyat de la pedrera tambe d’un blanc brillant, que de lluny semblava perfectament llisa i vertical. L’extrem mes proper es distingia per un esllavissament de grans blocs. La baixada fins la pedrera es trobava alla on, entre els bocins, destacava el color vermell de la cabina d’una excavadora. Aquell era l’unic punt de referencia. S’havia d’anar directament cap a ell, refiant-se senzillament de la bona sort.

De sobte, Arthur es va aixecar una mica, fica la ma sota la furgoneta i va treure d’alla una llauna de conserva rovellada.

- Miri, senyor Shuhart -va dir animat-. Segurament el meu pare deu haver deixat aixo aqui… I n’hi ha mes.

Redrick no va contestar. Seria millor que no te’n recordessis, del teu pare, va pensar amb indiferencia. Mes val que callis. Pero de fet, tant se val… Es va aixecar i xiula de dolor perque tenia tota la roba arrapada al cos, a la pell cremada, i ara es desenganxava dolorosament, com les gasses assecades d’una ferida. Arthur es va aixecar i tambe gemega i xiula, i mira Redrick amb un esguard ple de sofriment. Es veia que tenia ganes de queixar-se, pero no gosava. Es va limitar a pronunciar amb veu estrangulada:

- No podria prendre’n un altre glop, senyor Shuhart?

Redrick va amagar el flasco a la butxaca i va dir:

- Veus aquesta cosa vermella entre les pedres?

- Si -va dir Arthur que cobrava ale convulsivament.

- Ves directament cap alla. Au!

Arthur s’estira gemegant, i en redrecar les espatlles es va torcer i doblegar del tot. Despres va mirar al seu voltant i demana:

- Si ens poguessim rentar una mica… Tot s’ha enganxat.

Redrick esperava en silenci. Arthur li va llancar una mirada desesperada, acota el cap, va estar a punt de fer un pas pero es va aturar.

- La motxilla -va dir-. Ha oblidat la motxilla, senyor Shuhart.

- Endavant! -va ordenar Redrick.

No volia ni explicar res ni mentir. En el fons, seria inutil. Per a que? Avancara. I Arthur va avancar. Ranquejava, encongit, arrossegant els peus, intentant arrencar-se els fems fermament enganxats a la cara. En aquell moment semblava petit, llastimos, primet com un gatet mullat. Redrick el va seguir. A penes havia sortit de l’ombra, el sol el va cremar i encegar. Es va amagar el rostre sota la ma, penedit de no haver portat ulleres de sol.

A cada pas s’aixecava un petit nuvol de pols blanca; es posava sobre les sabates i pudia insuportablement, no, era mes aviat Arthur qui pudia, caminar darrere d’ell es feia impossible i Redrick va trigar a comprendre que aquella pesta emanava sobretot d’ell mateix. La pudor li produia basques, pero li resultava estranyament familiar. Aquesta olor envaia la ciutat durant els dies que el vent del nord bufava pels carrers, portador de fums de la fabrica. El seu pare feia la mateixa olor quan entrava a casa, enorme, lugubre, amb els ulls vermells, folls. Aleshores Redrick s’amagava de pressa en un raco allunyat i des d’alla mirava amb terror el seu pare com s’arrencava la bata de treball i la tirava a les mans de la seva mare, es treia les enormes sabates gastades dels seus peus gegants i les llancava sota el penja-robes. Despres, nomes amb mitjons als peus, anava amb pas feixuc a la cambra de bany a dutxar-se. Hi gemegava molt de temps, es pegava cops sonors sobre el cos, feia dringar els bacins, rondinava, i despres vociferava d’una manera que se sentia per tota la casa: -Maria! Dorms o que? -Calia esperar que es rentes, que s’assegues a taula on hi havia una ampolla, un plat de sopa espessa i un flasco de ketxup,esperar fins que hagues acabat la sopa i comences a menjar carn amb cigrons, i nomes llavors Redrick podia sortir del seu amagatall, enfilar-se damunt dels seus genolls i demanar quin encarregat i quin enginyer havia ofegat avui en l’oli de vitriol…

Tot al voltant era d’un blanc roent i Redrick sentia nausees per culpa d’aquella xardor seca i cruel, de la fatiga. La pell cremada, amb fissures, dels seus llavis li feia un mal esgarrifos i tenia la impressio que a traves d’aquesta boira de calor que envoltava, bullent, el seu cervell, aquella pell demanava a crits descans, aigua i frescor. Els records perduts fins a ser dificils de reconeixer s’apilaven en el seu cervell inflat, es barrejaven els uns amb els altres, s’entrellacaven amb aquest mon blanc, incandescent, que ballava davant dels seus ulls mig aclucats, i tots eren amargs, i tots despertaven una llastima punyent o l’odi. Redrick intentava intervenir en aquell caos, tractava de treure del seu passat un miratge dolc, una sensacio de tendresa o de vivacitat, cridava des del fons de la seva memoria el rostre somrient de Guta, encara nena, desitjada i inaccessible. Aquesta cara apareixia pero de seguida s’amagava sota el rovell, es deformava i es transformava en la petita cara de Titi, desagradable, coberta de pels durs, foscos. S’esforcava per recordar Kiril, aquell home bo, els seus gestos rapids i segurs, el seu riure, la seva veu que prometia espais i temps inaudits i fabulosos; Kiril apareixia davant d’ell, pero la teranyina d’argent s’encenia de seguida al sol; aleshores Kiril desapareixia i en comptes d’ell es fixaven en Redrick els ulls angelics de Hugh el Ronc, mentre que la seva ma gran i blanca sospesava l’arqueta de porcellana… Unes forces obscures, rebregant la seva consciencia, anihilaven immediatament la barrera establerta per la seva voluntat i feien desapareixer les poques coses bones que la seva memoria encara conservava, i aleshores li semblava que mai no hi havia hagut res de bo, nomes mascares antipatiques i lletges.